dimecres, 28 de maig de 2008

Breu resum de l'aragonès

Molts de vosaltres, m'heu preguntat a vegades com sona això que dic que es parlava a la meva terra. Doncs bé, aquest resumet sobre la llengua aragonesa escrit per Francho Nagore Laí és de lo millor que he trobat. A més escrit en aragones, pero s'enten eh?.
Apa:

L'aragonés, como todas as fablas probeniens d'o latín, ye una fabla romanica.
O latín bulgar se s'acofló en o Cobalto d'Aragón sobre una fabla etreitamén enreligada con o basco, d'a que conserba bellas parabras (ibón, chordón, caparra, etz.). Dezaga d'un tiempo de biluenguismo s'imponié ixe latín, esdebenindo poqué à poqué en o romanze aragonés, uno más d'os romanzes de branca latina.
L'aragonés puede dá-se por formáu sobre os siglos VIII-IX. Dende o suyo territorio orixinal d'o Norte d'Aragón baxé ent'o Sur, seguntes iba abanzando a Reconquista. Asinas plegó à estendillá-se por tó Aragón en o sieglo XIII.
Dixas calendatas son bellas obras anonímas con muitas trazas luenguistícas aragonesas, como a narrazión istórica Liber Regum (1194-1211) y a la poesía liríca Razón Feita d'Amor (1205), asinas como as obras d'o churista y bisbe de Uesca Vidal de Canellas: a Compilazión de Uesca d'os Fueros de'Aragón (1247) y o Vidal Mayor.
D'o sieglo XIV ye a Croníca de San Chuan d'a Peña y as obrasde Chuan Fernández d'Heredia (1310-1396): La Grant Crónica d'Es`panya, La Crónica de los Conqueridores y bellas traduzións d'o griego.
Muito lugo se beye a influyenzia castellana en as obras literarias y dende o sieglo XV en os documentos. A chiqueta conzenzia luenguistíca y a plegadad'una dinastía castellana en 1412 esplican a repéda catellanización d'as napas altas d'a poblazión. A chen d'o pueblo seguiba charrando n'aragonés. A chen culta emplegaba o castellano; pero encara en o sieglo XVIII escriben poemas en aragonés o Bicario de Cariñena y Ana Abarca de Bolea.
En o sieglo XVIII se conserbaba l'aragonés en toda l'área norte, dende Zuera ent'alto. D'ixe sieglo probienen muitas d'as Pastoradas, piezas de teatro popular, que s'han seguíu fendo prenzipalmén en Ribagorza.
Poqué à poqué l'aragonés se ba estricallando y se ban aislando bes dialeutos locáls, en os que'escriben en a primera mitá d'o sieglo XX, Domingo Miral Clero Torrodellas, Leonardo Escalona, Beremundo Méndez, Pedro Arnal, Tonón de Baldomera, etz. Y agora, entre otros, José Grazia y Luzía Dueso.
Dende os años 40 l'aragonés se malmete ascape, por os mayórs contautos con a fabla forana y a espoblazión d'o Altoaragón.
Agora se conseba - millor u pior - en o cuadro que marcan Ansó-Agüero-Fonz-Benás, anque repuís quedan dica la línia Almudébar-Sariñena. Os dialeutos locáls más carauterizáus son: ansotano, cheso, tensino, belsetán, chistabín, fobano, benasqués, grausino. Por o Semontano y atrás redoladas, l'aragonés no tien guaires diferenzias, anque ya más castellanizato.
En os años 70 ha surtíu una literatura nueba, que ba desembolicando un tipo dáragonés literario común. Anchel Conte, Eduardo Vicente de Vera u Inazio Almudébar son belunos d'os suyos cautibadórs. Tamién s'ha alcordáu una ortografía unificada (1974) y ye publicada una gramatíca (1977).
Pero la muita chen altoaragonesa contina creyendo que l'aragonés ye una «fabla fiera», sguntes les no dizieron en a escuela. Agora puede estar qu'en bellas escuelas s'amuestre: astí puede trobá-se a dinificazión y o renaxer d'a nuestra fabla.
Val a dir que al meu poble, com diu l'article, es parla una mica diferent, en el dialecte ribagorçà. Hi han diferències en els temps verbals i en alguns articles. Però bàsicament és això. L'últim paràgraf d'aquest text resumeix perfectament la situació de la nostra llengua, doncs la gent té vergonya de parlar-la ja que pensen que és denigrant: AQUI EL FRANQUISME SI QUE VA FER MAL A LA LLENGUA.

dimarts, 27 de maig de 2008

El lleure a Molins de Rei

Des de fa molt de temps, existeix a Molins una oferta de lleure àmplia, que s'ha ofertat tant en esplais (L'Agrupa, MIB) com en agrupaments escoltes (Agrupament Jaume Vicens i Vives). Aquesta s'ha basat des de sempre en una motivació voluntària, sense ànim de lucre, en el context de educar la canalla i el jovent, en uns valors que difícilment poden trobar a casa, o a l'escola.

Dic sense ànim de lucre, i no desinteressadament, ja que en el meu cas, i suposo que parlo en nom de molts dels meus companys, si que rebem quelcom a canvi, quelcom que és indispensable per a realitzar la nostra feina: veiem com aprenen els nens i veiem com nosaltres aprenem amb ells. Fer de monitor no és fer de cangur; no és "guardar" els nens dues hores amb l'intenció manifesta de que els pares puguin fer la migdiada tranquils el dissabte a la tarda. Aquí s'educa nens, si, però a més a més ens eduquem a nosaltres mateixos. Molta gent desconeix que per a que un esplai funcioni bé cal dur a terme unes tasques bastant variades i alhora indispensables. Ens cal formació per ser monitors competents (títol de monitor en el lleure), ens cal dur una economia sanejada i un sistema administratiu més o menys compromès, ens comporta la responsabilitat dels nens amb totes les seves consequències i en definitiva, ens comporta, la oportunitat de madurar i afrontar problemes que sense dubte ens aporten una experiència que ens serà tremendament útil en un futur. És una simbiosi fantàstica.

Val a dir, que aquest voluntariat, moltes vegades ha suposat l'assistencia dels que som monitors, en el que jo considero el punt culminant de l'any a campaments o colònies amb els nens durant el període estiuenc. Aquí és on es demostren els aprenentatges duts a terme pel grup durant l'any. Si l'any ha estat fructífer, aquestes estades són un èxit.

El problema apareix quan la majoria de nosaltres, estudiants, no podem trobar una feina durant l'estiu compatible amb aquesta setmana fantàstica. És lògic! no dic que no: si vols treballar dos mesos, no demanis vacances!. Quina solució hi ha?

Des de fa molts anys, ha existit el pacte no escrit entre l'ajuntament i les entitats de lleure amb els casals d'estiu. Durant el temps que dura el casal d'estiu, els monitors poden treballar per setmanes i això permet combinar el calendari als monitors. D'altra banda els monitors del casal, en gran part provinents dels centres de lleure locals, aporten l'experiència adquirida dissabte a dissabte, i tothom hi surt guanyant.

Avui dia, ha aparegut en l'àmbit del món del "lleure" molinenc, l'empresa privada. Com a empressa, tenen una visió econòmica del tema, i adquireixen un compromís bastant feble amb el tema educatiu. La meva visió personal, és que actuen com a "aparcament" de nens, que no serien diferents de caixes de tomàquets.

Aquestes empresses, d'altra banda amb tot el dret a existir i legals (a banda d'algunes contractaccions a monitors sense edat ni titulació), han anat menjant terreny a les entitats, fins al punt que ja van encarregar-se del parc de Nadal, el qual havia funcionat perfectament anys anteriors, i del qual els monitors en van sortir escaldats, per no entendre la manera en que allà es "treballa" amb els nens. És lògic que una empressa, busca rentabilitat, i si la gent que la porta viu d'ella, pot dedicar-hi tota una jornada laboral, i pot empendre més mesures de difusió.

L'ajuntament ha cedit moltes vegades, i no ha tingut en compte els centres de lleure. Ara, el casal d'enguany, organitzat per l'ajuntament, té competència directe per el casal organitzat per aquest tipus de empressa. Hi ha hagut una baixada de nens bastant important, i per tant molts dels monitors que haurien de treballar en el casal no ho podràn fer.

El problema és que aquestes empresses, vénen la moto de que treballen en l'ambit del lleure, mentre que el que fan és treballar-se l'àmbit del lleure. I mentrestant, nosaltres, els voluntàris veiem com poc a poc aquest món cau en un pou materialista, molts cops amb l'ampar de l'ajuntament, i veiem que es canvia l'educació del lleure, per l'educació del lucre.

"Al Loro, no os dejeis embaucar! Hay muchos que dicen que són de lleure, y no lo son. Y si lo dicen és porque si no lo dijesen nadie les haría caso! Que no estamos tan mal hombre!" Joanet Lasopa.