dimecres, 27 de febrer de 2008

DI-BAT (o com funciona la política de l'estat)

Tot i tenir unes ganes inmenses de veure què donava de sí el debat de la campanya per les eleccions del nou de març al congrés dels diputats, no el vaig poder seguir en directe. Però després de veure reflexions de diversos mitjans de comunicació, i veure algun que altre resumet, he tret les meves pròpies conclusions.

En primer lloc, quin sentit té fer un debat en el què només hi intervenen les dues forçes polítiques majoritàries? La resta de formacions ja han mostrat la seva indignació al respecte i no n'hi ha per menys. Aquest debat només potencia el bipartidisme, el "o ets blau o vermell", o Zptista o Anti Zp. La política espanyola ja és prou bipolar, i la veritat es que a mi personalment m'agrada molt més el model català que aquest model "Americà"; tot i no ser presidencialista (perquè així està definit, però que a l'hora de la veritat ningú es queixa quan el periodista de torn que presenta el debat diu: "entre los dos candidatos a presidente").
Un parlament on hi ha representació de 6 partits, amb els que es pot estar més o menys content, però que almenys, forçen la discussió, obliguen al pacte i a apropar posicions, el trobo més digne, emocionant i viu.
Capitol a part mereix IU, que va queixar-se enèrgicament després del debat. Els seus escons han anat històricament sempre a la causa del Socialistes. No tinc res en contra ja que si no fos així pocs cops serien els que no tindriem PP (jo al menys prefereixo el PSOE). Però que no es preguntin ara perquè no s'els té en compte. En les generals, per mi és el mateix votar a uns o altres i jo ja vai cometre un error fa cuatre anys. No hi penso tornar.
D'altra banda, en el debat, es van enregistrar un total de 0 (zero, cap) propostes. Que bé! en comptes de anomenar-lo debat de campanya, també es podria haver anomenat "la patata caliente", gran prova del encara més gran programa "Gran Prix" del encara més gran "Ramon García" còpia mal feta del inigualable "Takeshi's Castle" ("Humor amarillo"). Uns critíquen als altres, els altres recriminen els uns i els tercers que no han estat convidats, són citats sense dret a rèplica ni a defensar-se.
Desde la meva humil posició, proposo que el pròxim dia que s'hagin de debatir coses, els candidats prenguin dos pals i s'allissin a més no poder.
Pel que fa a mi, al menys si que els hi va servir el debat. Ara tinc encara més clar que no votaré a cap dels dos.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Sempre hi ha d'haver una primera vegada

Doncs bé, vist el meu creixent interès per els blocs de diferent gent, he pensat que potser havia arribat el moment de crear el meu. No sé si serà divertit o no, si crearà debats o acabarà en l'oblit i mai més ningú en sabrà res. De moment però, exercitare les meves capacitats d'exposar les coses que penso, de la millor manera que pugui.

Aquí comença la pastanaga hiperbòlica.